Com advocats penalistes, és recurrent que els nostres clients ens plantegin quines són les conseqüències que l’ordenament jurídic espanyol preveu davant de supòsits de fuga del centre penitenciari, de no reingrés després d’haver gaudit d’un permís penitenciari o fins i tot, estant classificat en tercer grau, s’absenti injustificadament.
En primer lloc, per centrar aquesta qüestió, s’ha de puntualitzar que l’article 468 del Codi Penal preveu el delicte de trencament de condemna. Aquest article vetlla pel bon funcionament de l’Administració de Justícia i pel respecte i compliment de les resolucions dictades pels tribunals. Així, el precepte preveu tres requisits per tal que els fets siguin constitutius d’un delicte de trencament de condemna.
- Que sobre el subjecte actiu recaigui una sentència ferma o resolució judicial que concreti alguna condemna, mesura de seguretat, presó, mesura cautelar, conducció o custodia.
- A efectes de que els fets siguin punibles, el subjecte ha d’incomplir el previst a la resolució judicial.
- S’exigeix l’existència de dol en la seva comissió encara que reiterada jurisprudència s’ha pronunciat en el fet que és suficient el dol genèric sense ser indispensable que concorri un ànim específic de desatendre la resolució judicial.
En el cas que es compleixin els requisits, el tipus penal castiga els fets amb una pena de presó de sis mesos a un any si estiguessin privats de llibertat, i amb la pena de multa de dotze a vint-i-quatre mesos en els altres casos.
Per altra banda, el Reglament Penitenciari, en el seu article 108.e) estableix que: l’intent, facilitació o consumació de l’evasió són faltes molt greus i en els articles següents es preveuen les respectives correccions com podrien ser aïllaments o altres privacions.
Penitenciari, ja que aquest només qualifica de molt greu l’evasió o la fuga. Per tant, només seran constitutius d’una falta greu els casos en què el pres desafia d’una manera radical les barreres de vigilància i control establertes per l’Administració Penitenciària posant en risc la seguretat de l’establiment. Així, en el cas d’un “no reingrés del permís” l’intern serà sancionat tant en l’àmbit penal com penitenciari, però en aquest, s’hauran d’utilitzar mecanismes proporcionats als fets com serien: la revocació de permisos o regressió en grau (art. 108.1 Reglament Penitenciari) però en cap cas sancionar-lo amb les correccions previstes per les faltes molt greus.
L’ús de dispositius telemàtics
El tercer punt de l’article 468 CP fa referència a la implantació de dispositius tècnics de control en el compliment de les penes, mesures de seguretat o mesures cautelars. Aquests dispositius permeten identificar quan el subjecte està incomplint les penes que li atribueix una decisió judicial. Així doncs, a qui inutilitzi o pertorbi el seu bon funcionament, no els portin amb ells o ometin les mesures exigibles per mantenir el seu correcte estat de funcionament, se’ls imposarà una pena de multa de sis a dotze mesos.
Els dispositius tècnics són emprats sobretot per controlar el compliment de les penes previstes a l’article 48 CP (prohibició d’aproximació i comunicació amb la víctima). De la mateixa manera, el Reglament Penitenciari preveu a l’article 86.4 la possibilitat als penats que estan en règim obert de reduir-los les hores de permanència a l’establiment a canvi de ser controlats amb dispositius telemàtics. El penat és informat del funcionament del dispositiu i és advertit de l’obligació de portar amb ell el dispositiu durant el temps en què estigui vigent la pena.
L’element subjectiu que exigeix el tipus penal és el dol i només amb trencar la condemna ja es presumeix una voluntat delictiva. Tot i així, de vegades, l’ús de dispositius electrònics pot comportar problemes aliens al subjecte que han de provar-se per tal de desvirtuar aquesta presumpció. Per exemple, s’han plantejat escenaris com és el cas de penats que resideixen en zones rurals i no tenen suficient cobertura per donar senyal de la seva localització així com múltiples problemes amb la descàrrega de la bateria o altres avaries tècniques.
Reiterada jurisprudència declara que cal diferenciar el simple descuit amb un acte voluntari o d’omissió voluntària per l’apreciació del dol. És necessari fer una individualització dels indicis per poder concloure si existeix el nexe de causalitat entre la conducta intencionada de l’acusat i la pertorbació en el funcionament dels dispositius.
Queda patent que el simple descuit és atípic i la jurisprudència així ho ha reconegut deixant constància que l’ús de dispositius tècnics pot comportar incidències alienes a la voluntat intencional de l’acusat d’incomplir el mandat judicial. Així mateix, és interessant destacar que en els supòsits en què aquest nexe de causalitat no s’ha aconseguit provar, els acusats són absolts en virtut del principi in dubio pro reo.
No són pocs els casos en els quals s’al·lega error de prohibició per mancar l’acusat d’informació sobre l’ús del dispositiu i ignorar la seva conducta antijurídica. Aquest motiu no ha prosperat en la majoria de casos, ja que la informació relativa als dispositius es presenta de fàcil accés i només s’exigeix que el subjecte tingui consciència d’una altra probabilitat de l’antijuridicitat de la seva conducta.
Atenuant per Penediment (art. 21.4 CP)
Sobre les circumstàncies modificatives de responsabilitat penal, és interessant destacar la possible apreciació d’una atenuant per confessió del delicte de trencament de condemna previst a l’article 21.4 CP. L’Audiència Provincial de Barcelona s’ha mostrat reticent a acceptar la seva aplicació, ja que entén que la confessió s’ha d’efectuar abans que el culpable conegui que el procediment judicial se segueix contra ell. Així, en un delicte de trencament de condemna, en conèixer els fets i la identitat de l’acusat, la confessió resulta intranscendent per la investigació del delicte.
Tot i així, sí que s’ha mostrat partidària en l’apreciació d’una atenuant analògica de l’article 21.6 CP en relació amb l’article 21.4 CP referent al penediment. Es valora positivament la realització d’actes de col·laboració, de disminució o reparació del dany causat. D’aquesta manera, la reincorporació voluntària al centre penitenciari, corregeix la situació antijurídica i l’únic motiu de pes pel qual es podria rebutjar una atenuant analògica és el llarg període de temps transcorregut entre el trencament de la pena i la confessió i/o disposició a les autoritats. L’Audiència Provincial de Barcelona ha manifestat que si transcorren mesos des del no reingrés, ha de rebutjar-se l’atenuant.
En definitiva, les múltiples particularitats que abastin el delicte de trencament de condemna així com els diversos canvis jurisprudencials fan que sigui imprescindible comptar amb l’assessorament d’un advocat penalista o expert en dret penitenciari per poder obtenir una solució jurídica que s’ajusti al màxim als interessos del penat.
¹ AP Barcelona, sec. 20ª, S 30-04-2012, nº 357/2012, rec. 81/20 → Se estima parcialmente el error de prohibición ya que; por un error en la redacción del mandato judicial, el acusado lo malinterpretó quebrantando el mandato judicial sin ser consciente de la antijuridicidad de su conducta.
² AP Barcelona, sec. 10ª, S 02-02-2007, nº 181/2007, rec. 226/2006 → Se aprecia al reingresar al cabo de 5 días al centro penitenciario.
