Una vegada és ferma la sentència condemnatòria que comporta pena privativa de llibertat, com advocats penalistes, hem de contemplar totes les possibilitats que el nostre ordenament jurídic planteja per tal d’evitar que la persona a qui hem defensat acabi ingressant a presó. El nostre Codi Penal regula la suspensió de l’execució de la pena en els articles 80 a 87 i preveu fins a quatre modalitats de suspensió.
Aquesta figura es fonamenta en què, tenint en compte les circumstàncies de la persona penada i la baixa probabilitat de comissió futura de nous delictes, resulta més idoni evitar l’execució de la pena privativa de llibertat, la dessocialització del condemnat, l’efecte d’estigmatització que provoca la presó i les seves conseqüències sobre la dignitat humana.
La primera modalitat és la relativa a la suspensió ordinària establerta en els articles 80.1 i 80.2 CP. Per saber més informació sobre aquesta modalitat, recomanem la lectura de l’article la suspensió de la pena privativa de llibertat.
No obstant això, el present article aborda amb més profunditat les altres tres modalitats de la suspensió caracteritzades per la seva excepcionalitat, ja que si bé no compleixen amb algun dels requisits de la suspensió ordinària, la persona penada presenta alguna particularitat que la fa ser igualment mereixedora de la suspensió.
En primer lloc, l’article 80.3 CP preveu una suspensió excepcional condicionada al compliment d’alguna de les mesures previstes a l’art. 84.1, 2 o 3 CP. Aquestes són: el compliment de l’acord arribat a mediació, el pagament d’una multa o la realització de treballs en benefici de la comunitat.
Existeixen dues premisses que necessàriament han de concórrer per tal que s’acordi la suspensió: que no siguin reus habituals als efectes de l’art. 94 CP -és a dir, que no hagin comès tres o més delictes de la mateixa naturalesa en un termini no superior a cinc anys amb la seva respectiva condemna-, i que les penes privatives imposades a la sentència no excedeixin de dos anys. Si aquestes dues condicions es compleixen, el jutge o jutgessa haurà d’entrar a valorar els requisits subjectius com són: les circumstàncies personals del reu, la naturalesa del fet, la seva conducta i, en especial consideració, l’esforç reparador del dany.
L’element diferenciador amb la suspensió ordinària és que han de valorar-se “la naturalesa del fet”, i no les “circumstàncies del delicte comès”. Malgrat la semblança que comparteixen ambdós termes, la jurisprudència ha clarificat que “la naturalesa del fet” ha d’identificar-se amb el bé jurídic protegit vulnerat, la classe de delicte, la forma d’atac, la seva excepcionalitat i la concurrència de factors extraordinaris¹.
En segon lloc, queda previst l’art. 80.4 CP per a supòsits de malaltia molt greu. Aquesta modalitat no exigeix la subjecció a cap mena de requisit, ja que fa al·lusió a motius humanitaris per a malalts molt greus amb malalties incurables. No obstant això, en el cas que existeixi risc de reincidència o si en el moment de cometre el delicte tingués ja una altra pena suspesa pel mateix motiu, se li podrà denegar la suspensió.
Finalment, a l’article 80.5 CP estableix la suspensió extraordinària de la pena per drogodependència. Aquesta modalitat de suspensió dona una resposta individual a situacions en què l’ingrés en un centre penitenciari per part de persones penades ja rehabilitades o en un procés de rehabilitació podria frustrar el seu tractament i en conseqüència impedir l’adequada reinserció.
El precepte considera que, independentment del fet que no concorrin les condicions exigides per la suspensió ordinària, el jutge, jutgessa o tribunal podrà acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat sempre que no siguin superiors a cinc anys, que haguessin comès el fet delictiu a causa de la seva dependència de les substàncies assenyalades a l’art. 20.2 CP i sempre que se certifiqui per centre o servei públic o privat degudament acreditat o homologat, que el condemnat es trobi deshabituat o sotmès a tractament per a tal fi en el moment de decidir sobre la suspensió.
Una novetat arran de la reforma operada per la LO 1/2015, de 30 de març, és que el jutge, jutgessa o tribunal podrà ordenar la realització de les comprovacions necessàries per a verificar el compliment dels requisits anteriors. En el cas que el condemnat es trobi sotmès a tractament de deshabituació, es condicionarà la suspensió de l’execució de la pena al fet que no s’abandoni el tractament fins a la seva finalització i no s’entendrà com abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.
En relació amb les substàncies referides a l’art. 20.2 CP és oportú destacar que a més de les drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques, també s’inclouen les begudes alcohòliques. La qüestió que porta més problemàtica és acreditar que l’efectiva influència de la drogodependència es va manifestar en el fet delictiu comès. La jurisprudència és concloent en afirmar que per a justificar la relació de causalitat, no és un requisit imprescindible que a la sentència condemnatòria s’apreciï una atenuant de drogoaddicció de l’art. 21.2 CP o una eximent incompleta de l’art. 21.1 CP. No obstant això, la condició de drogodependent no pot ser suficient i, necessàriament ha de provar-se que la seva conducta anava condicionada a certa influència en la comissió del fet delictiu.
La revocació de la suspensió
Una vegada acordada alguna de les modalitats de suspensió, s’ha de tenir present la figura de la revocació prevista a l’art. 86.1 CP. Aquest article preveu que es procedirà a la revocació en el cas que el beneficiari de la suspensió cometi un nou delicte durant el període en què la seva pena de presó està suspesa i això posi de manifest que l’expectativa en què es fonamentava la decisió ja no pot ser mantinguda. Això implica que si es revoca la suspensió, haurà d’executar-se la pena de presó que hauria hagut de ser suspensa sens perjudici del compliment de la condemna que se li imposi pel nou delicte comès.
En aquest sentit, és interessant que la premissa “posi de manifest que l’expectativa en la qual es fonamentava la decisió de suspensió adoptada ja no pot ser mantinguda”, va ser introduïda arran de la reforma LO 1/2015 de 30 de març. Aquesta resulta més favorable pels penats que la regulació precedent, ja que anteriorment, en el supòsit que el penat delinquís durant el termini de suspensió, es revocava la suspensió en tot cas. No obstant això, ara, es dota de major discrecionalitat al jutge o jutgessa sent possible la no revocació quan el delicte que es cometi en el termini de suspensió sigui de diferent naturalesa al que va donar origen a la suspensió.
Per exemple, en el cas que es suspengui la pena per un delicte de robatori i, durant el termini de suspensió es cometi un delicte contra la seguretat viària, l’expectativa que va motivar la decisió de suspensió referida al baix risc de reincidència per delictes patrimonials -robatori-, pot considerar-se que l’expectativa es manté. Tot i això, la decisió sobre la revocació, és totalment facultativa i ha de respondre a les circumstàncies pròpies de cada cas, no podent ser mai automàtica.
En conclusió, atenint-nos a que el jutge o jutgessa ha de decidir sobre la suspensió valorant casuísticament totes les circumstàncies criminològiques i personals del penat, resulta altament recomanable contactar amb un advocat penalista expert en Dret Penal perquè, davant d’una condemna de presó, es pugui aconseguir fonamentar que el client és mereixedor del benefici de la suspensió ordinària o extraordinària.
¹ SAAP Barcelona núm. 148/2020 de 21 de febrer de 2020. Ponent: M.ª Zabalegui Muñoz.
